HEM ENVIAT UNA ESPIA....

Bé, com teniem poques notícies de la Núria i ens té una mica abandonats, hem enviat una espia que ens ha facilitat fotos recents de la neoyorquina. Per cert, dissabte torna. Qué tiemble Sant Boi!!!!

DO YOU MISS US?????

Per fi les fotos que demanaves, sento que hagin trigat tant.


Els dos partits de semifinals del Barça, la foto de la dreta és la que havies de rebre pel mòbil amb el missatge "aquesta és la cara que ens ha quedat després de partit".



La teva rosa de Sant Jordi i darrere la mama, ja saps lo difícil que és fer-li fotos. La de la dreta sóc jo a la feina, algú ha de treballar per pagar-te l'atur.









L'Amy pensant on seràs i el Murri, continua "gordoooo".





El cap de setmana passat a Navarra, tenim cara de relaxats, tres dies de festa.





Forrest Gump, ay!!! no és el teu germà abans de correr les 48 hores de Surgeres, al final 233.5 km

MY NEW FRIENDS

Com ja sabeu molts, en aquests viatges es fan molts amics i de molts diversos països, sent una experiència inoblidable. Potser l’anglès no l’aprendré gaire bé quan torni a casa i potser no seran uns amics que durin tota la vida, qui ho sap! Però el fet d’estar envoltat de diferents cultures, idiomes, personatges, etc., no es pot esborrar de la ment, és un record que quedarà gravat per sempre més.
Alguns d’aquests nous amics, companys, com hem vulguem dir són: Selma, una noia turca molt divertida que sempre té un somriure dibuixat a la cara; Francesco, un italià hiperactiu que no sap estar quiet ni callat dos segons; Mariana, una mexicana molt agradable i amb una gran capacitat de conversa; Patrícia, una madrilenya que es pot ser el més semblat a mi per l’amor a la nostra pàtria (quan s’està lluny es valora molt més el que un té); Emi, una japonesa que em ric molt amb ella, tot són bromes; Angela, la nostra mami italiana, sempre ens porta algun menja típic d’Itàlia (i com no està bo el menja italià!), Bolivar o Daniel, un noi dominica que sap posar-li cara a les coses; Marius, un lituà; Lola, una russa; i molts altres.
El millor de tot és la gran capacitat de comunicació que podem arribar a tenir els humans quan volem!

WHERE DO I LIVE?

Com ja sabíeu, va costar molt trobar allotjament, doncs un cop aconseguit, vaig durar una setmana. Jo estava tranquil·lament en una zona residencial de Queens, amb bona comunicació de transport, botiguetes de barri, i de cop i volta, em diuen que he de marxar perquè han de fer obres a la casa i no tenen cap assegurança que em pugui cobrir en cas d’accident. Així que on the road with my baggage!!
L’escola em va buscar un altre allotjament, aquest tampoc sonava gaire bé al principi, HARLEM!, però Hàrlem és molt gran i divers, per sort jo em trobo al sud, quasi a Upper East Side que és bona zona. El pitjor de tot d’aquí, és que la zona es diu Spanish Harlem i ja us podeu imaginar en quina llengua es parla aquí, SÍ, molt bé ho heu endevinat, en espanyol!! Bé, tampoc és gaire diferent a la resta de Nova York!
L’estudi és ampli si viu una sola persona, però des de fa uns dies tinc a l’arrendatària vivint amb mi perquè el seu estimadíssim xicot (ella vivia amb ell) li va fer el salt i ella ho va veure!!! Així que ara som dos i la relació millora amb el pas del temps, però la llibertat de fer el que et ve en gust no és tant fàcil perquè la propietària és ALLÀ!
Però aquí podeu veure com és casa meva i alguns dels seus voltant.

ACTIVITATS A NEW YORK

Les activitats es comencen a realitzar i les enveges potser també comencin a arribar. La famosa festivitat dels irlandesos coneguda com Saint Patrick’s Day, fa gran honor als irlandesos i sembla el patró de la cervesa, perquè sense oblidar la hipocresia dels americans, no es pot veure pel carrer, però tothom anava ben borratxo i amb la seva copeta a la mà. Però aquí teniu unes fotos perquè us feu a la idea en què consisteix la desfilada, no la borratxera, no penseu malament!!!

Després, tocava una incursió el gran famós i més gran Arena del món: el MADISON SQUARE GARDEN, i veure algú conegut per la pista de bàsquet, així que vaig veure jugar el Knicks contra els Memphis, i puc dir que l’espectacle no em va agradar o sorprendre més que a l’estiu quan vais veure la WNBA (pels menys assabentats, la NBA de les noies), ja que l’estadi no estava ple del tot, la gent no animava i com fem a Can Barça, si l’equip perd, quina necessitat hi ha de veure el final, doncs la gent va marxar molt abans. El Madison sembla espanyol, ja que moltíssima gent animàvem als Grizzlies i al final del partit el Navarro es va endur una grandíssima ovació que fins i tot els seus companys van fer que saludés al públic, ell sí que jugava a casa!!!